dimecres, 5 de juny del 2013

Les dones andines, Huaraz, Perú

El millor de viatjar és conèixer com viu la gent, i tot allò que envolta la seva forma de fer, la seva forma de sentir. Poder compartir un dia amb dues dones d’una petita població andina ha estat una de les millors experiències d’aquest viatge. Santa i Isidora són dues dones típiques peruanes de la zona andina, d’un poble anomenat Huaripampa que es troba a 3700 metres. Aquestes dues encantadores dones es dediquen a l’art de la llana, elles mateixes esquilen, carden, filen, tenyeixen amb processos naturals i telen la llana.
Elles, avui, ens han obert les portes de les seves humils llars, ens han ensenyat com es guanyen la vida i ens han convidat a dinar.
Un cop hem arribat a Huaripampa, hem anat directes a casa la Santa on ens han ensenyat com es carda la llana, després, un cop cardada, hem convertit aquella mena de coto-fluix en fil per telar. Personalment, trobo que convertir en fil allò que no diries mai que es pot convertir en fil, un art que poques persones són capaces de dur a terme. Després, ens han ensenyat a tenyir amb plantes naturals que formen part del seu entorn natural i finalment, hem anat a casa la Isidora a telar el fil que hem filat i tenyit en un teler.
Gràcies a elles, avui hem entès la feinada impressionant que té fer una petita bufanda, un jersei, una manteta.... Aquestes dones dominen un art absolutament bestial, aquestes donen tenen uns coneixements ja no només de llana sinó d’agricultura, de plantes medicinals, que si mai el món s’acabés, elles sabrien sobreviure.
L’hora de dinar ha sigut espectacular, l’àvia de la família ha preparat unes “papas” i una sopa d’un sabor boníssim, tot cuit a la llenya de la seva humil cuina. Hem segut damunt d’uns troncs de fusta i hem menjat amb els dits, aquesta gent no seu al voltant d’una taula, seu gairebé al terra i aguanta el plat amb les mans.
Una experiència com poques que fa que creixis com a persona, que t’ajuda a comprendre el món i que fa que entenguis que gent tant pobre és altament rica.
No puc tancar aquest post sense anomenar el nostre “amic” Marco, un brasiler que ha estat al nostre hostal amb el que ja vam anar a la laguna 69 i amb el que ja hem compartit unes cervesetes (ja se sap que això crea llaços), el Marco ens ha acompanyat en aquesta aventura andina i ens ha aportat grans moments. Gràcies Marco!

Avui, agafem ja l’autobús cap a Trujillo, ens esperen 8 hores nocturnes i deixarem enrere els andes per trobar-nos a Huanchaco, una petita població pesquera i surfera. A veure que ens espera amb aquesta nova aventura.


















2 comentaris:

  1. Uau! Quina experiència tan guai! I'm in love del gatet entre les llanes! jejeje.

    Molts petonassos!!!!

    ResponElimina
  2. Quina enveja que ens feu!!! Apa, quants se us acabin els calers a fer calçotets i tangues de llana!

    Us trobem a faltar. Per cert quan torneu??

    ResponElimina