Les dones andines, Huaraz, Perú

El millor de viatjar és conèixer com viu la gent, i tot allò que envolta la seva forma de fer, la seva forma de sentir. Poder compartir un dia amb dues dones d’una petita població andina ha estat una de les millors experiències d’aquest viatge. Santa i Isidora són dues dones típiques peruanes de la zona andina, d’un poble anomenat Huaripampa que es troba a 3700 metres. Aquestes dues encantadores dones es dediquen a l’art de la llana, elles mateixes esquilen, carden, filen, tenyeixen amb processos naturals i telen la llana.

Elles, avui, ens han obert les portes de les seves humils llars, ens han ensenyat com es guanyen la vida i ens han convidat a dinar.

Un cop hem arribat a Huaripampa, hem anat directes a casa la Santa on ens han ensenyat com es carda la llana, després, un cop cardada, hem convertit aquella mena de coto-fluix en fil per telar. Personalment, trobo que convertir en fil allò que no diries mai que es pot convertir en fil, un art que poques persones són capaces de dur a terme. Després, ens han ensenyat a tenyir amb plantes naturals que formen part del seu entorn natural i finalment, hem anat a casa la Isidora a telar el fil que hem filat i tenyit en un teler.

Gràcies a elles, avui hem entès la feinada impressionant que té fer una petita bufanda, un jersei, una manteta.... Aquestes dones dominen un art absolutament bestial, aquestes donen tenen uns coneixements ja no només de llana sinó d’agricultura, de plantes medicinals, que si mai el món s’acabés, elles sabrien sobreviure.

L’hora de dinar ha sigut espectacular, l’àvia de la família ha preparat unes “papas” i una sopa d’un sabor boníssim, tot cuit a la llenya de la seva humil cuina. Hem segut damunt d’uns troncs de fusta i hem menjat amb els dits, aquesta gent no seu al voltant d’una taula, seu gairebé al terra i aguanta el plat amb les mans.

Una experiència com poques que fa que creixis com a persona, que t’ajuda a comprendre el món i que fa que entenguis que gent tant pobre és altament rica.

No puc tancar aquest post sense anomenar el nostre “amic” Marco, un brasiler que ha estat al nostre hostal amb el que ja vam anar a la laguna 69 i amb el que ja hem compartit unes cervesetes (ja se sap que això crea llaços), el Marco ens ha acompanyat en aquesta aventura andina i ens ha aportat grans moments. Gràcies Marco!

Avui, agafem ja l’autobús cap a Trujillo, ens esperen 8 hores nocturnes i deixarem enrere els andes per trobar-nos a Huanchaco, una petita població pesquera i surfera. A veure que ens espera amb aquesta nova aventura.

Laguna 69. Huaraz, Perú

Quan estas a 4700 metres la vida passa d’una altra manera. Avui hem pujat a unes “lagunas” que tenen uns colors que mai a la meva vida havia vist. Particularment, hem visitat la “laguan 69” que es troba a 4700 metres.

Després d’una caminada de quasi 3 hores en la que per l’alçada i la falta d’oxigen sembla que s’hagi d’acabar el món, s’obre, davant dels teus ulls una impressionant bassa d’aigua pura, gèlida i blava, més blava que el cel que et diu que la caminada ha valgut la pena. Hi ha un moment en que arribes  a pensar que per un segon el món s’ha donat la volta i t’ha posat el cel sota els teus peus.

El camí fins arribar al paradís és més que espectacular, unes cascades altissimes et dónen la benvinguda al peu d’una gelera que sembla que hagin colocat allà només per tu, només perquè et tornis boig intentant entendre com és que a aquestes alçades hi hagi vida, hi hagi vaques, hi hagi plantes, hi hagi tot allò que cal perquè la vida broti a tort i a dret.

És increïle que un autobús sigui capaç d’aproximar-te al que podria ser un dels paratges més naturals, més salvatges, més purs que la meva pell hagi pogut sentir. Després de 2 hores en bus per un camí de “carro” (encara no entenc com aguanten els pneumàtics ni els amortidors), aquest et deixa al parc natural de Huascarán, situat a la Cordillera Blanca, anomenada així per les seves impressionants geleres. A partir d’aquí comença la caminata, de pujada sense parar, en la que et trobes paratges inoblidables, aferrats a la seva naturalesa salvatge.

Huaraz és una altra història. Huaraz, Perú.

Huaraz…. Huaraz és una altra història, Huaraz es troba als Andes, entre la Cordillera Blanca i la Cordillera Negra, envoltat per muntanyes d’entre 5000 i 6000 metres, imponents glaceres que envolten la ciutat, una ciutat situada a més de 3000 metres en la que mai neva.

Quan arribes a Huaraz la sensació és com estar a la lluna (no he estat mai a la lluna però crec que deu ser així), tens el cap a una altra banda, camines com flotant, vas lent, et canses a cada pas... T’ho has de pendre amb calma i sobretot empassar litres de mate de coca per superar aquest mal d’altura (el zoroche com li diuen aquí).

Quan arribes aqui necessites un dia per comprendre la realitat, i si tens temps, potser més d’un.

Un cop passat el dia de proba, avui hem decidit que en ho prendríem amb calma i hem visitat uns banys termals naturals que queden a uns 3 quarts d’hora de la ciutat. Allà, hem escalat una mica i després hem pogut banyar-nos en aigues calentes al peu d’una glacera impressionant d’uns 6000 metres. Amb el handicap que “gràcies” a l'escalfament global, aquesta glacera perd uns 4 metres l’any de gel. Gent de poca consciència ecològica tot i que conscients del que tenen i del suc monetari que en poden treure, ja que només l’entrada a la cordillera blanca, declarada parc natural, ja fan pagar uns 65 soles.

Huaraz et deixa sense paraules, la gent, el paisatge, és espectacular. Els gossos pul·lulen pel carrer sense amo, inclús avui, tot el camí fins les termes hem estat escortats per un gosset que no ens ha tret l’ull de sobre, casi ens l’enduem de viatge per les amèriques!

Dinem per menys de 3 euros els dos i l’allotjament és força econòmic i de bona qualitat.

Endinsar-se en una ciutat on les llames van tranquil·lament pels carrers, on la gent munta paradetes i ven mòbils de tot tipus, on trobes una senyora oferint “caldo de cabeza” (calaberas en ebullición)... és increïblement enriquidor, val la pena aguantar un dia de zoroche i deixar-te abraçar pels andes que com grans guardians (un de negre i un de blanc) vigilen tota la ciutat.

De moment, Huaraz ens estima, així que encara deixarem impregnar-nos per tot allò que els andes i la ciutat ens vulguin oferir durant uns dies.