No és la primera vegada que ens passa i penso que no sera la última…
Ens hem quedat enganxats a San Pedro de Atacama, Xile. Una petita població al
nord de Xile enmig del desert plena d’històries, plena de persones i de molt
buena onda.
A San Pedro cada persona té alguna cosa per explicar.
Sorprèn conèixer un catòlic amb un passat turbulent que va canviar les
drogues i la prostitució brasilera per la bíblia, que no vol tornar al seu país
fins que no recuperi els seus fills, una lluita aferrissada que el portara a
fer un bot de gana.
Gaudir d’uns joves músics que viuen del que cada dia aconsegueixen de
tots aquells que ofereixen unes monedes per escoltar-los.
Un australià de 50 anys amb pinta de hippie enamorat de Xile que viu
amb el que té, treballa del que li ofereixen, beu com si s’hagués de prohibir i
quan agafa la guitarra, transforma l’ambient en pur blues.
Gent que només hi és de pas, gent que ve a buscar-se la vida i gent
que esta d’alguna manera o altra enganxada a aquest desert, com nosaltres…
A San Pedro hem adquirit nous coneixements, hem conegut i hem
absorbit. Hem conegut els xilens, aquells odiats pels peruans i els bolivians,
qui van robar terres. Un país mes evolucionat, ple de ments inquietes i
creatives on tot és molt car.
Val la pena deixar-se caure per Xile i deixar-te portar pel seu
accent, la seva peculiar “jerga” i les seves empanades. Un país ple de sabors i
alimentació per tots els sentits.
Divendres ens desenganxem d’aquest poble i deixem enrere totes les
històries sense saber el final, i és que no tenen final, només una successió de
noves històries pel proper que passi per San Pedro.
