dimarts, 27 d’agost del 2013

El Señor de Sipán. Chiclayo, Perú.

Uns petons, unes abraçades, un “¿Volveran?”, un “seguramente si”... Així acaba la nostra aventura a Moyobamba, la nostra aventura més profunda, més selvàtica, més peruana.

Ara ja som a Chiclayo, una ciutat gran, una ciutat de nou, caòtica, plena de gent, de cotxes, de mercats on s’amuntega la fruita, els pollastres, el peix... i és que ja som a la costa, ben apropet de la platja, del pacífic.
Chiclayo es caracteritza per la quantitat de ruïnes de les que s’envolta, quantitats de piràmides i restes de diferents cultures.
Ara fa 1700 anys, els mochicas van escollir Sipán per construir un dels més importants santuaris religiosos i centres de poder on van sepultar els seus governants acompanyats amb símbols de la cultura, representacions amb fang i immensos i preuats tresors fets de làmines d’or, tot treballat a mà i amb una precisió admirable.
A mida que s’han anat fet excavacions s’han trobat respostes a algunes preguntes, s’han descobert les tombes de diferents grans personatges entre ells el màxim governant d’aquesta cultura, enterrat amb les seves valuoses joies, amb el seu gos, la seva dona... I és que els alts mandataris mochicas, s’havien d’endur a l’altra vida tot allò que els havia acompanyat en la vida terrenal.
És impressionant tot el que s’ha anat trobant entre les excavacions, però és alarmant la quantitat de feina que queda per fer, tot allò que no es pot apreciar per falta d’inversions i que no es pot seguir excavant i totes aquelles preguntes que encara queden sense resposta.
Tots aquests vestigis, descansen actualment, en un museu d’una arquitectura espectacular que imita la piràmide mochica, amb una conservació òptima, on no es poden fer fotografies, per tot aquell que vulgui fer una ullada als segles II i III d.C del Perú. Una civilització altament sanguinària però amb molts coneixements d’arquitectura, astrologia, orfebreria i ceràmica.  

Demà deixarem la ciutat per passar uns dies a la costa, un poblet de pescadors tranquil i amable.






























dimecres, 14 d’agost del 2013

La Coca, Perú

Després d’haver deixat enrere des de fa un mes llarg la terra dels Chachapoya, i després de que la imponent cascada de Gocta només formes part del nostre record, ens hem trobat de nou a l’Amazones. Hem passat més de deu dies a La Coca, un petit poble d’agricultors envoltat d’un dels espectacles naturals més impressionants del Perú.
Flanquejat per la immensa i sempre ploranera Cascada de Gocta, la Coca és un poblet tranquil i lluny de tot on hem passat 15 dies, perduts entre la naturalesa més salvatge, la gent més aïllada i la gegantina ploranera.
La nostra caseta, just al costat de l’escola, construïda a base de fang i palla, i amb unes vistes impressionants, i el silenci, allò tant preuat.
Un poblet on el Francesc és anomenat “Don Panchito” i on els diumenges es juga a futbol a la plaça del poble sota la intensa mirada de la ploranera.
Hem caminat per tot l’entorn i hem tornat a visitar la cascada, de ben a prop, però aquesta vegada amb més detall (17 Km de caminata), hem pogut pujar a la primera caiguda d’aigua just després de dos dies d’intensa pluja, la primera caiguda és impressionant, només a un metre de l’aigua que no deixa de caure la sensació és massa bestia, l’aire que fa l’aigua quan pica contra el terra et fa donar passes enrere i tenir una sensació agredolça de por i valentia i ganes de quedar-t’hi i marxar corrents. 
Avui ja tornem a ser a Moyobamba i la imatge de Gocta ja quedarà gravada definitivament a les nostres retines, afortunats de poder gaudir d’aquest espectacle.
Uns dies més a Moyobamba per acabar de tancar aquest mes i mig i continuarem el nostre viatge.
Moyobamba ens ha brindat la oportunitat de conèixer més d’aprop els peruans, les seves costums, viure amb ells i aprendre molt. Ara, ens sentim més imparables que mai per seguir. Gràcies Moyobamba i Hogar Santa Isabel, ens veiem aviat, segur.