diumenge, 16 de juny del 2013

Cajamarca, Perú

Què pot passar quan un suïs, un brasiler, un xilè i dos catalans s’ajunten... No puc explicar-ho, s’ha de viure.
Viatjar et brinda aquestes magnífiques oportunitats, conèixer gent de tots els racons del món, posar-ho tot en una batedora i el resultat és més que bo.
Cajamaraca és la ciutat que escolta les nostres rialles, que ens nota caminar, que ens ha unit.
Vam conèixer-nos a Huanchaco i hem seguit el viatge plegats fins a Cajamarca, tornem a estar a gairebé 3000 metres d’alçada.
Cajamarca és la ciutat més espanyola que he vist en tot el país: cases colonials que envolten una bonica “plaza de armas” flanquejada per la catedral (on abans només hi podien anar els espanyols) i l’església de San Francisco (on hi podien anar els indígenes). I és que els espanyols van irrompre amb molta força en aquesta ciutat rica en mineria. Les tropes de Francisco Pizarro van entrar a Cajamarca i van decidir quedar-s’hi (per la força, clar).
I és que Cajamarca és màgica.

En la part alta de Cajamarca, es troben les restes de Cumbemayo, una zona de roques immenses amb un format semblat al de Montserrat on van viure fa més de 3000 anys una civilització que té tots els arqueòlegs fascinats. Aquesta civilització tant antiga va ser capaç de crear un complex canal hidràulic per poder fer baixar aigua a Cajamarca, tot tallat en pedra, amb una perfecció que és difícil de creure tenint en compte que fa més de 3000 anys que va ser construït.

Ja més tard, en la època Inca, just al costat de los Baños Incas, on hi ha aigües termals naturals i on els inques es relaxaven, hi ha les tombes dels inques, on enterraven amb forats a les parets de les roques que fan pensar amb unes finestres. D’aquí el nom designat per ells mateixos com a “Ventanillas”.

Després de dos dies a Cajamarca, decidim gaudir-la uns dies més, decidim seguir descobrint la seva història i els seus petits tresors, tot i que no plegats, demà direm adéu al suïs i el Xilè, però el viatge segueix per a tots, tot i que amb el Marco seguirem gaudint experiències fins que els nostres camins es separin definitivament.




 Nenes cantant en Quechua a canvi d'uns caramels.



 Nena demanat almoina, és una imatge tremendament habitual...



 La pitjor mescla del món, o la millor... jejejjeje

 Ventanillas






3 comentaris:

  1. Però que guapos sou, collons! Love you!

    ResponElimina
    Respostes
    1. jijiji!!! vosaltres si que sou guapoooos!! love you too amoreee!!! Per cert, les canoes de les fotos del post de la patja s'anomenen "Caballitos de Totora", son la canya!!
      Un petonet gegant guapisssima!!

      Elimina
  2. No pareu, ehhhhh que ja no miro la tele, només miro el bloc. Petonets guapos!!!!!!!!!!

    ResponElimina