Gocta i Kuélap. Chachapoyas, Perú.

L'Amazones és la mescla única i perfecta de naturalesa en estat pur i el llegat d'ètnies preinques que han deixat els seus vestigis per a que, al·lucinats, admirem aquestes espectaculars obres.

La Cascada de Gocta, coneguda com la Chorrera, és una caiguda d'aigua de 771 metres d'alçada, dividida en dos salts. És considerada la tercera més alta del món. A mida que camines unes 2 hores per arribar-hi vas  creuant un immens bosc amb vegetació selvàtica, lianes i fulles gegants de diferents plantes desconegudes per mi et donen la benvinguda i et marquen el camí fins on cau cada gota d'aquesta cascada que sembla que brolli aigua a càmera lenta. És curiós que la gent del poble més proper  a la cascada (Cocachimba) i que sempre l'han pogut veure des de lluny, no van ser capaços d'acostar-s'hi fins fa uns 7 anys ja que corria la llegenda que a la falda d'aquesta cascada hi havia una sirena que t'encantava i una serp que t'enverinava. Un cop arribes, és imprescindible banyar-se, sentir l'aigua gelada a la pell, sentir un calfred, i saber que aquella aigua és pura.

Kuélap, uns vestigis preinques construïts per la ètnia Chachapoya fa més de mil anys on van viure uns 400 anys fins que van ser invadits pels inques. S'han pogut trobar unes 500 cases de forma circular a l'interior d'una muralla de pedres amb una altura d'uns 20 metres en la que hi ha uns relleus que fan pensar en l'abundància i la vida. Actualment semi-destruïda, però gràcies a unes pedres que parlen podem intuir, imaginar aquella ciutadella plena de casetes circulars, plena de gent, plena de sons, d'olors... Una ètnia que certament va ser capaç de construir tot allò a més de 3000 metres d'alçada, al punt més alt d'una muntanya amb unes vistes úniques, espectaculars de la vall de l'Amazones. Va ser gràcies a aquests ètnies reprimides pels inques, que els espanyols van poder colonitzar un país que es trobava dividit, gràcies a l'estratègia de reclutar contra els inques tots aquests pobles que sentien un rancor tant fort pel poble que va reprimir-los i va fer-los fora de casa seva. Els espanyols, doncs, van saber aprofita-se de la situació i van jugar les seves cartes sàviament fins eliminar els inques i esborrar qualsevol rastre de cultura per imposar la seva llengua  i les seves costums. Així doncs, Kuélap, transmet unes vibracions úniques, dins d'aquesta ciutadella sents quelcom inexplicable que fa que si tanques els ulls puguis sentir la gent, els pobladors, les llames, els nens...

Ara ja, ben aviat ens acomiadem d'aquesta ciutat tranquil·la, d'aquesta ciutat amable i preciosa per endinsar-nos a la selva, desconnectar de tot i començar a assaborir la vida més salvatge que ens pot oferir allò més pur.

Chachapoyas, Perú.

Chachapoyas crida l’atenció, ja no només pel seu curiós nom sinó per la seva gent, pel seu encant. Chachapoyas és la capital de la regió de l’Amazones, una zona alta i rica en vegetació i en arqueologia.

Després de que els nostres camins es separessin amb els del Marco i després de deixar Cajamarca on l’últim dia vam tenir el plaer de relaxar-nos als mateixos banys on els inques s’empapaven la pell d’aigua que emergia de la terra a altes temperatures, ara ens  trobem aquí, en aquest indret ja menys turístic però altament ric en tots els sentits.

Hem travessat muntanyes amb un autobús que es fa etern, 15 hores de corbes interminables per un terreny sense asfaltar on les vistes increïbles fan que oblidis que despenyar-se potser és més fàcil que arribar al destí.

De moment Chachapoyas ens captiva, i molt, un mercat ple de colors, d’olors, una “plaza de armas” preciosa, carrerons colonials i botiguetes on venen de tot i alhora... Només et dóna ganes de quedar-s'hi. Aquest va ser el territori dels Chachapoya, un poble guerrer que va deixar imponents edificacions com Kuélap i vestigis de monuments dedicats als seus difunts com els sarcòfags de Karajía. L’Amazones és, amés, la llar d’ètnies indígenes que preserven orgullosos les seves costums ancestrals.

-       Si quieren yo les llevo hasta Karajía.

-       ¿Usted cree que vamos a caber en su auto?

-       Nosé señores, ésta es su decisión. Aquí la señora lleva esperando un auto más de media hora.

I d’aquesta manera és com acabes essent 10 persones dins d’un cotxe de 5 places. Així és com vam anar a visitar els sarcòfags de Karajía, tombes preinques de mil anys d’antiguitat enclavades en un precipici en el que encara avui no hi ha una teoria prou clara per entendre com van arribar a construir això d’aquesta manera i allà. Medeixen més de dos metres d’alçada i estan moldejades amb fang i decorades amb motius geomètrics de colors. Dins d’aquests sarcòfags amb forma humana hi havia les mòmies dels gobernants i la gent  important del poblat enterrats no estirats sinó asseguts dins d’aquestes càpsules. Aquí es coneixen com Purunmachos i formen part del complex arqueològic Chipuríc.

Demà i demà passat ens espera la imponent cascada de Gocta i el complex arqueològic de Kuelap. Aviat més històries de l’Amazones.

Cajamarca, Perú

Què pot passar quan un suïs, un brasiler, un xilè i dos catalans s’ajunten... No puc explicar-ho, s’ha de viure.

Viatjar et brinda aquestes magnífiques oportunitats, conèixer gent de tots els racons del món, posar-ho tot en una batedora i el resultat és més que bo.

Cajamaraca és la ciutat que escolta les nostres rialles, que ens nota caminar, que ens ha unit.

Vam conèixer-nos a Huanchaco i hem seguit el viatge plegats fins a Cajamarca, tornem a estar a gairebé 3000 metres d’alçada.

Cajamarca és la ciutat més espanyola que he vist en tot el país: cases colonials que envolten una bonica “plaza de armas” flanquejada per la catedral (on abans només hi podien anar els espanyols) i l’església de San Francisco (on hi podien anar els indígenes). I és que els espanyols van irrompre amb molta força en aquesta ciutat rica en mineria. Les tropes de Francisco Pizarro van entrar a Cajamarca i van decidir quedar-s’hi (per la força, clar).

I és que Cajamarca és màgica.

En la part alta de Cajamarca, es troben les restes de Cumbemayo, una zona de roques immenses amb un format semblat al de Montserrat on van viure fa més de 3000 anys una civilització que té tots els arqueòlegs fascinats. Aquesta civilització tant antiga va ser capaç de crear un complex canal hidràulic per poder fer baixar aigua a Cajamarca, tot tallat en pedra, amb una perfecció que és difícil de creure tenint en compte que fa més de 3000 anys que va ser construït.

Ja més tard, en la època Inca, just al costat de los Baños Incas, on hi ha aigües termals naturals i on els inques es relaxaven, hi ha les tombes dels inques, on enterraven amb forats a les parets de les roques que fan pensar amb unes finestres. D’aquí el nom designat per ells mateixos com a “Ventanillas”.

Després de dos dies a Cajamarca, decidim gaudir-la uns dies més, decidim seguir descobrint la seva història i els seus petits tresors, tot i que no plegats, demà direm adéu al suïs i el Xilè, però el viatge segueix per a tots, tot i que amb el Marco seguirem gaudint experiències fins que els nostres camins es separin definitivament.

 Nenes cantant en Quechua a canvi d'uns caramels.

 Nena demanat almoina, és una imatge tremendament habitual...

 La pitjor mescla del món, o la millor... jejejjeje

 Ventanillas