diumenge, 29 de setembre del 2013

Huayna Potosí: crònica d'un 6mil. La Paz, Bolivia.

Després de pujar el Chacaltaya em van proposar de pujar el Huayna Potosi, la muntanya que teniem just davant. El Huayna es un imperial tros de roca nevat amb glasseres permanents que s'aixeca 6088 metres per damunt del mar. Segons el guia una "petita" excursió de tres dies. Aprofitant que encara estaven els nostres amics aqui i que així la Judit no es quedava sola, vaig agafar les coses i al dia següent em vaig encaminar a  complir un dels meus somnis. Sense adonar-me'n ja estava sol al peu de la muntanya amb un guia de mes de cinquanta anys que li feien dir super mario i que deia que els catalans érem uns abusius. No era la millor companyia ni la persona que em pugués donar més seguretat, però de seguida vaig veure que hauria de confiar més amb ell del que jo voldria. Vam dinar i vam pujar fins a 5000m per fer una petita instrucció en una gelera. Col·locació de grampons, fer uns quants moviments bàsics i escalada en gel. En menys d'una hora ja estava preparat per assolir la meva fita. Vam tornar al refugi a 4700m i vaig muntar la tenda. Dormir amb tenda a aquesta altura no va ser una càlida experiència precisament. Mal de cap, fred, terreny més que incòmode... Tot i així vaig descansar de valent i a l'endema després de dinar vam pujar fins a 5130m, al camp base carregats de valent, acompanyats de dos alemanys i el seu guia. Alli l'altura es notava de forma bastant incòmoda. Sopar a les 17:00 i a les 18:30 al llit ja que a les 00:30 ens despertaven per fer l'ascenció final. La nit va ser una experiència ben extranya: mal de cap i de panxa, somnis que m'aportaven poca confiança, el soroll del vent que semblava que en algun moment s'enduria el refugi. Alhora de aixecar-nos les sensacions van millorar, crec que les ganes ho podien tot. Vam començar a caminar a la 1:30, de nit i amb els frontals. El vent havia desaparegut i la muntanya semblava preparada per ser gaudida. Més de sis hores després, sense parar de caminar sobre la neu, lluitant contra la falta d'aire, travessant escletxes on no es veia el final, rampes quasi verticals que es pujaven amb piolet, vam arribar als 6030m. Llavors quedava el més divertit: una cresta acollonant amb més de 200m de precipici per cada cantó. Vaig fer fins la meitat, confiant tot a Super Mario fins que ja en vaig tenir prou. No faltaven mes de 50m, però el risc als meus ulls era massa. La sortida del sol, les vistes de la Paz, el llac Titicaca, la cordillera.... jo ja estava satisfet i no tenia la necessitat d'exposar-me a més risc, m'estaven esperant a baix. Fotos, desplegar estelada, gaudir  del paisatge i començar el descens, que només de pensar-ho se m'encongia tot. Després de baixar de la cresta i la rampa que hi donava accés, em vaig poder relaxar i baixar tot admirant el paisatge, ja que a saber quan podré tornar a estar tant a prop del cel. La vida son experiències, i aquesta n'és una de bona, tot i que no tant fàcil d'assolir com primerament em pensava.

























dijous, 26 de setembre del 2013

Uns es queden, altres marxen... La Paz, Bolívia.

Quan dos bons amics marxen, quan s'acomiaden sota la pluja de La Paz a Bolívia, entre la gentada i els taxis, i amb les seves motxilles desapareixen i saps que no tornaràs a veure'ls en molt i molt temps i que amb aquelles llàgrimes tontes als ulls els hi dius adéu ràpidament... i és que mai m'han agradat els comiats, i escrius aquestes línies, només per ells, perquè els enyoraràs, perquè voldries que es quedessin aquí, amb tu, més temps... Us trobarem a faltar joder!!! 
I així és com et quedes, començant de nou, però ara, sols...
Aquesta és l'última aventura que hem viscut plegats, vam pujar al Chacaltaya, una muntanya d'uns 5700 metres a prop de La Paz, una ascensió fàcil pels pocs metres que has de pujar, ja que el transport et deixa a 5300, però on l'oxigen és dosificat. Vam coronar el pic i al fons vam poder observar el Huayna Potosí, una gelera de 6088 metres de la qual el Francesc es va enamorar, avui, ell és d'expedició, durant tres dies farà una ascensió entre gel i neu, escalant i caminant per dur els nostres colors allà on gairebé pots tocar el cel. Demà tornarà, els nostres amics ja no hi seran però jo l'esperaré, amb ànsia per veure les fotos i sentir l'experiència, espero que la propera entrada a aquest bloc sigui un manifest de les seves impressions, els sentiments i l'emoció.
Avui, entre el bullici de La Paz i amb llàgrimes als ulls, em quedo sola, pensant en tots aquells records d'aquest últim mes, records intensos de tots els colors, de tots els sabors... Gràcies Xavi i Diana, us enyoraré moltíssim...










Aquest del fons és el seu pic, aqui és on el nostre bou ha decidit passar aquests tres dies d'expedició, molta sort Francesc!! Gaudeix!!!




El Valle de La Luna, molt aprop de La Paz, unes formacions naturals de fang i pedres:







dimecres, 25 de setembre del 2013

Un llac màgic. Titikaka, Perú i Bolivia.

"...y el Titikaka, el lago sagrado de los Andes, es la celeste lágrima que derramó el genio del Mar cuando las cordilleras subieron del abismo"
A 3812 metres sobre el nivell del mar i amb una superfície d'uns 3800 km², el llac Titikaka és un dels llocs més màgics del món, de fet, és considerat un dels Chakras del planeta. 
Compartit entre Perú i Bolívia, el llac desprèn un misticisme especial que fa que sigui molt complicat imaginar-te'l com a llac, la seva immensitat fa pensar en aigua salada, no dolça. 
Ple d'illes, entre elles, a la part peruana unes illes artificials fetes amb canyes per una tribu indígena anomenada "Uros", una tribu que va decidir no cedir a l'invasió de cap civilització i van escapar-se al llac on van muntar la seva pròpia casa, amb les canyes de totora que creixen en el mateix llac.
A la part Boliviana, des de Copacabana, es pot accedir a la Isla del Sol, la illa on segons la mitologia inca va néixer el Sol i on es va iniciar tota la cultura inca. Vam passar tres dies en aquesta illa màgica, poblada per indígenes que viuen desconnectats de tot, una illa on les llamas, els rucs i els porcs comparteixen la vida a la vora d'aquest immens llac. 
I és que el llac és especial, on espectaculars paisatges et deixen amb la boca oberta, postes de sol, immenses glaceres a l'horitzó i un caire místic que et corre pel cos quan seus i només admires.








 Illes flotants dels Uros fetes de Canyes de Totora (Perú):











Isla del Sol, naixament de la cultura Inca (Bolivia):