Hi ha molts factors que poden
fer que t’enganxis a un lloc concret, en el nostre cas van ser diversos.
Bali ens té agafats ben fort, a
l’inici vam decidir que ens volíem quedar aquí, teniem idees, teniem plans i la
nostra vida havia de ser a Bali. Aquest va ser un dels motius de llogar una
caseta.
Després de més d’un any,
influeix el factor de tenir ganes de tenir una casa, un lloc on descansar a la
tarda, un lloc fixe, oblidar la rutina de fer i desfer la motxilla a cada pas,
d’entregar-nos a allò desconegut.
Ara, els nostres plans tornen a
canviar, ara, tenim data de caducitat, al desembre tornem a casa, a la terra,
amb la família, els amics... No hagués pensat mai que tot això s’arribés a
trobar a faltar tant, les ganes poden, i pertànyer a algun lloc és necessari, i
nosaltres pertanyem a la nostra terra.
Així doncs, després de
plantejar i replantejar la vida, tornem a casa nostra.
Fa dos mesos que no posava ni
una paraula al blog, considerava que Bali ja havia tingut suficient atenció.
Ara, l’arrenco de nou, encara tinc el sabor de la visita del meu germà, 15 dies
intensos al costat d’una de les persones que més estimo d’aquest món i em
semblava injust que després de fer tants quilòmetres només per estar amb mi, no
formés part del meu diari e viatge.
Així doncs, Jordi, et dedico
aquesta entrada, aquells dies al teu costat van ser inoblidables, i van fugir
tant ràpidament que la intensitat amb que els recordo em fan sentir-te aquí amb
mi a ritme de “El caballito de palo”.
Hem decidit seguir explorant la
illa, aprendre i millorar amb el surf i al setembre, quan la temporada de
turistes sigui més baixa, omplir de nou les motxilles i acabar d’exprimir
indonèsia fins que arribi l’hora de tornar a casa.
Gràcies a tots els que heu
passat per Bali, el Xavi i l’Hugo, el Plaski i la Fleki, el Tete i la Mar, el
Sergi i per suposat vosaltres Jordi i Alba. I gràcies a tots aquells que esteu
apunt de venir: la Isabel i el Victor, l’Aina, la Bet, la Raquel... I gràcies
també a l’Albert, el nostre company de casa i de fatigues, qui ens acompanya
des de fa dos mesos i el que ens queda!.
Bé, la nostra aventura no ha
acabat encara, estem plens de vida, plens de curiositat i plens de ganes de seguir
gaudint i compartint.
Jordi... recordo el moment de
veure’t arribar a l’aeroport, quina plorera, encara sento dins del meu cos la
teva abraçada... la duré fins que al desembre la pugui substituir per una de
nova, una de fresca. T’estimo cony!
.JPG)
