10 Països, un oceà, 4 mars, 9 avions i
milers de kilòmetres.
Avui fa un any que vam sortir, que vam
deixar-ho tot enrere per assaborir el món. No teniem clar el temps, no teniem
clar el lloc, només un bitllet d’anada, sabíem que aterràvem al Perú no sabíem
res més.
Dues motxilles plenes, unes cames fortes i
molta il·lusió, així és com vam despegar i vam marxar de casa.
Res ha estat com ens esperàvem, res ha estat
com ho planejàvem, simplement sobre la marxa, tampoc volíem fer la volta al món,
ni tan sols travessar el Pacífic, Àsia no formava part dels nostres plans, de
fet, poques coses formaven part dels nostres plans, només sabíem que ens
deixaríem portar, a veure què passava.
Perú, Bolívia, el nord de Xile, Ecuador,
Colòmbia, els Estats units, Singapur, Malàsia, Thailandia i Indonèsia. Oceà
Pacífic, Mar del Carib, Mar del sud de Xina, Mar Andaman, Mar de Java...
Hem conegut d’aprop les costums, la
gastronomia, la gent, la naturalesa... Paisatges impressionants, transports on
ens hem jugat la vida, hostals de mala mort, hores a la carretera, autostop,
gent de tot arreu, animals de mil colors, la pols del camí, postes de sol
indescriptibles...
Sen’s ha creuat tanta gent en el camí,
tanta gent de la que hem après, gent fantàstica, molts d’ells ja amics per a
tota la vida.
Ara miro enrere i com de ràpid ha passat
tot, recordo aquell nerviosisme abans de marxar, aquells plors abraçada a tota
la meva família: “No patiu, anirem amb compte, posarem seny” sentir aquell
dolor mes a mes cada cop que no saps com dir: “De moment encara no sabem quan
tornarem...”
I ara ens trobem a Bali, Bali ens ha
enamorat més que qualsevol altre lloc, ens ha absorbit tant que hem decidit
desfer les motxilles per primera vegada, llogar-nos una casa i intentar tirar
endavant en aquesta illa. Completa casualitat que just avui faci un any que vam
sortir, capricis del destí, un any després, qui ens ho havia de dir, qui ens havia
de dir que en un any decidiríem quedar-nos fixes, de moment en un lloc concret,
a Bali.
No és que no us enyorem família, no és que
no pensem en vosaltres però la nostra vida, ara, no és a casa, la nostra vida
és aqui, al paradís!
Només puc agrair a la vida que hem donés la
força per començar tot això, que m’empenyés a deixar-ho tot, no va ser una
decisió fàcil però els somnis van poder, la necessitat de fer-los realitat i el
que he rebut a canvi és tant potent, tant poderós, no és un supercotxe, ni un
super mòbil, ni tot allò material que puguis adquirir, el més important és el
que hem viscut cada un de nosaltres, això és el que queda i això és una de les
lliçons més valuoses que he après en aquest any... no puc descriure-ho,
impossible explicar si no ho vius.
Cada dia em sento més forta, em sento
recompensada per l’esforç i no deixaré de lluitar perquè, que cony, SOM IMPARABLES!
Una foto de cada país que hem trepitjat i el
somriure que mai s’ha esborrat:
Machu Picchu, Perú
Sala d'Uyuni, Bolivia
San Pedro de Atacama, Xile
Quito, Ecuador
El Carib, Colòmbia
Las Vegas, EEUU
Singapur
Kuala Lumpur, Malasia
Phuket, Thailandia
Bali, Indonèsia
oleeeeeeee!!!! Kines paraules mes sabies Judit.
ResponEliminaJa com us vaig dir abans de marxar, molt al meu pesar... disfruteu, viviu, saboregeu... que sereu l'enveja de tothom.
I com molt be dius, el que t'emportaras/eu al final de la vostra vida sera el que esteu fent ara. Son coses que no es poden comprar amb diners i son les mes importants.
Aixo si, torneu aviaaaaaaaaaaat!!!!!
1 any de enyorança, un any de molta il·lusió i orgullosa de tenir una filla tant valenta,
ResponEliminaViu el teu somni i sigues feliç això es l'únic que importa....
T'estimo.