Bali, la illa dels Déus i també la nostra. Indonèsia.

Hi ha molts factors que poden fer que t’enganxis a un lloc concret, en el nostre cas van ser diversos.

Bali ens té agafats ben fort, a l’inici vam decidir que ens volíem quedar aquí, teniem idees, teniem plans i la nostra vida havia de ser a Bali. Aquest va ser un dels motius de llogar una caseta.

Després de més d’un any, influeix el factor de tenir ganes de tenir una casa, un lloc on descansar a la tarda, un lloc fixe, oblidar la rutina de fer i desfer la motxilla a cada pas, d’entregar-nos a allò desconegut.

Ara, els nostres plans tornen a canviar, ara, tenim data de caducitat, al desembre tornem a casa, a la terra, amb la família, els amics... No hagués pensat mai que tot això s’arribés a trobar a faltar tant, les ganes poden, i pertànyer a algun lloc és necessari, i nosaltres pertanyem a la nostra terra.

Així doncs, després de plantejar i replantejar la vida, tornem a casa nostra.

Fa dos mesos que no posava ni una paraula al blog, considerava que Bali ja havia tingut suficient atenció. Ara, l’arrenco de nou, encara tinc el sabor de la visita del meu germà, 15 dies intensos al costat d’una de les persones que més estimo d’aquest món i em semblava injust que després de fer tants quilòmetres només per estar amb mi, no formés part del meu diari e viatge.

Així doncs, Jordi, et dedico aquesta entrada, aquells dies al teu costat van ser inoblidables, i van fugir tant ràpidament que la intensitat amb que els recordo em fan sentir-te aquí amb mi a ritme de “El caballito de palo”.

Hem decidit seguir explorant la illa, aprendre i millorar amb el surf i al setembre, quan la temporada de turistes sigui més baixa, omplir de nou les motxilles i acabar d’exprimir indonèsia fins que arribi l’hora de tornar a casa.

Gràcies a tots els que heu passat per Bali, el Xavi i l’Hugo, el Plaski i la Fleki, el Tete i la Mar, el Sergi i per suposat vosaltres Jordi i Alba. I gràcies a tots aquells que esteu apunt de venir: la Isabel i el Victor, l’Aina, la Bet, la Raquel... I gràcies també a l’Albert, el nostre company de casa i de fatigues, qui ens acompanya des de fa dos mesos i el que ens queda!.

Bé, la nostra aventura no ha acabat encara, estem plens de vida, plens de curiositat i plens de ganes de seguir gaudint i compartint.

Jordi... recordo el moment de veure’t arribar a l’aeroport, quina plorera, encara sento dins del meu cos la teva abraçada... la duré fins que al desembre la pugui substituir per una de nova, una de fresca. T’estimo cony!