Quan dos bons amics marxen, quan s'acomiaden sota la pluja de La Paz a Bolívia, entre la gentada i els taxis, i amb les seves motxilles desapareixen i saps que no tornaràs a veure'ls en molt i molt temps i que amb aquelles llàgrimes tontes als ulls els hi dius adéu ràpidament... i és que mai m'han agradat els comiats, i escrius aquestes línies, només per ells, perquè els enyoraràs, perquè voldries que es quedessin aquí, amb tu, més temps... Us trobarem a faltar joder!!!
I així és com et quedes, començant de nou, però ara, sols...
Aquesta és l'última aventura que hem viscut plegats, vam pujar al Chacaltaya, una muntanya d'uns 5700 metres a prop de La Paz, una ascensió fàcil pels pocs metres que has de pujar, ja que el transport et deixa a 5300, però on l'oxigen és dosificat. Vam coronar el pic i al fons vam poder observar el Huayna Potosí, una gelera de 6088 metres de la qual el Francesc es va enamorar, avui, ell és d'expedició, durant tres dies farà una ascensió entre gel i neu, escalant i caminant per dur els nostres colors allà on gairebé pots tocar el cel. Demà tornarà, els nostres amics ja no hi seran però jo l'esperaré, amb ànsia per veure les fotos i sentir l'experiència, espero que la propera entrada a aquest bloc sigui un manifest de les seves impressions, els sentiments i l'emoció.
Avui, entre el bullici de La Paz i amb llàgrimes als ulls, em quedo sola, pensant en tots aquells records d'aquest últim mes, records intensos de tots els colors, de tots els sabors... Gràcies Xavi i Diana, us enyoraré moltíssim...
Aquest del fons és el seu pic, aqui és on el nostre bou ha decidit passar aquests tres dies d'expedició, molta sort Francesc!! Gaudeix!!!
El Valle de La Luna, molt aprop de La Paz, unes formacions naturals de fang i pedres:
La lluna, la pruna .....aquí segur que van gravar la pujada a la lluna
ResponElimina