Huayna Potosí: crònica d'un 6mil. La Paz, Bolivia.

Després de pujar el Chacaltaya em van proposar de pujar el Huayna Potosi, la muntanya que teniem just davant. El Huayna es un imperial tros de roca nevat amb glasseres permanents que s'aixeca 6088 metres per damunt del mar. Segons el guia una "petita" excursió de tres dies. Aprofitant que encara estaven els nostres amics aqui i que així la Judit no es quedava sola, vaig agafar les coses i al dia següent em vaig encaminar a  complir un dels meus somnis. Sense adonar-me'n ja estava sol al peu de la muntanya amb un guia de mes de cinquanta anys que li feien dir super mario i que deia que els catalans érem uns abusius. No era la millor companyia ni la persona que em pugués donar més seguretat, però de seguida vaig veure que hauria de confiar més amb ell del que jo voldria. Vam dinar i vam pujar fins a 5000m per fer una petita instrucció en una gelera. Col·locació de grampons, fer uns quants moviments bàsics i escalada en gel. En menys d'una hora ja estava preparat per assolir la meva fita. Vam tornar al refugi a 4700m i vaig muntar la tenda. Dormir amb tenda a aquesta altura no va ser una càlida experiència precisament. Mal de cap, fred, terreny més que incòmode... Tot i així vaig descansar de valent i a l'endema després de dinar vam pujar fins a 5130m, al camp base carregats de valent, acompanyats de dos alemanys i el seu guia. Alli l'altura es notava de forma bastant incòmoda. Sopar a les 17:00 i a les 18:30 al llit ja que a les 00:30 ens despertaven per fer l'ascenció final. La nit va ser una experiència ben extranya: mal de cap i de panxa, somnis que m'aportaven poca confiança, el soroll del vent que semblava que en algun moment s'enduria el refugi. Alhora de aixecar-nos les sensacions van millorar, crec que les ganes ho podien tot. Vam començar a caminar a la 1:30, de nit i amb els frontals. El vent havia desaparegut i la muntanya semblava preparada per ser gaudida. Més de sis hores després, sense parar de caminar sobre la neu, lluitant contra la falta d'aire, travessant escletxes on no es veia el final, rampes quasi verticals que es pujaven amb piolet, vam arribar als 6030m. Llavors quedava el més divertit: una cresta acollonant amb més de 200m de precipici per cada cantó. Vaig fer fins la meitat, confiant tot a Super Mario fins que ja en vaig tenir prou. No faltaven mes de 50m, però el risc als meus ulls era massa. La sortida del sol, les vistes de la Paz, el llac Titicaca, la cordillera.... jo ja estava satisfet i no tenia la necessitat d'exposar-me a més risc, m'estaven esperant a baix. Fotos, desplegar estelada, gaudir  del paisatge i començar el descens, que només de pensar-ho se m'encongia tot. Després de baixar de la cresta i la rampa que hi donava accés, em vaig poder relaxar i baixar tot admirant el paisatge, ja que a saber quan podré tornar a estar tant a prop del cel. La vida son experiències, i aquesta n'és una de bona, tot i que no tant fàcil d'assolir com primerament em pensava.