Després
d’haver deixat enrere des de fa un mes llarg la terra dels Chachapoya, i després
de que la imponent cascada de Gocta només formes part del nostre record, ens
hem trobat de nou a l’Amazones. Hem passat més de deu dies a La Coca , un petit poble d’agricultors
envoltat d’un dels espectacles naturals més impressionants del Perú.
Flanquejat per la immensa i sempre ploranera Cascada de Gocta, la Coca és un poblet tranquil i lluny de tot on hem passat 15 dies, perduts entre la naturalesa més salvatge, la gent més aïllada i la gegantina ploranera.
La nostra caseta, just al costat de l’escola, construïda a base de fang i palla, i amb unes vistes impressionants, i el silenci, allò tant preuat.
Un poblet on el Francesc és anomenat “Don Panchito” i on els diumenges es juga a futbol a la plaça del poble sota la intensa mirada de la ploranera.
Hem caminat per tot l’entorn i hem tornat a visitar la cascada, de ben a prop, però aquesta vegada amb més detall (17 Km de caminata), hem pogut pujar a la primera caiguda d’aigua just després de dos dies d’intensa pluja, la primera caiguda és impressionant, només a un metre de l’aigua que no deixa de caure la sensació és massa bestia, l’aire que fa l’aigua quan pica contra el terra et fa donar passes enrere i tenir una sensació agredolça de por i valentia i ganes de quedar-t’hi i marxar corrents.
Avui ja tornem a ser a Moyobamba i la imatge de Gocta ja quedarà gravada definitivament a les nostres retines, afortunats de poder gaudir d’aquest espectacle.
Uns dies més a Moyobamba per acabar de tancar aquest mes i mig i continuarem el nostre viatge.
Moyobamba ens ha brindat la oportunitat de conèixer més d’aprop els peruans, les seves costums, viure amb ells i aprendre molt. Ara, ens sentim més imparables que mai per seguir. Gràcies Moyobamba i Hogar Santa Isabel, ens veiem aviat, segur.
