Quan la pell nota el pas dels anys i la
ment l’acompanya, la riquesa d’un últim any que m’ha fet arribar on sóc ara,
puc mirar la vida a la cara sense por perquè tot i que ara decideix que en faig
30, puc estar orgullosa d’haver complert allò que desitjava, ja no miro el camí
recorregut amb por, no miro endavant pensant: aquest any ho has de fer nena...
Penso en tot allò que em falta per sentir i
en allò que ni tan sols sé que vull sentir, però ja pot venir, amb calma, aquí ho espero perquè ara ja he après com funciona, només cal valentia, m’han calgut
els 30 per saber quin sabor tenia però ja és meva i la puc dominar, almenys més
que abans.
No sé si puc dir que sento felicitat plena,
però si que puc dir que el que sento és superior al que els meus ossos han
experimentat, un estat embriagador de serenitat i somriure permanent.
Puc repassar els 30 any per any, fent un
petit recull de tot allò que el meu cos ha volgut absorbir i la facilitat de
deixar de costat el més
dolorós, no, però, sense oblidar-ho, ja que
és el que ens fa grans i savis. No puc ni vull penedir-me de res, no cal,
tot forma part del que sóc ara i del que m’emvolta i no, no ho vull canviar.
Així doncs, molt lluny de tots vosaltres de
tots els que us estimo, us he estimat i us estimaré, família i amics us deixo
amb el meu regal dels 30, allò que més m’ha fet sentir part del món i que
segueix transportant-me a un estat especial: els moments en que el cel es
tenyeix de taronja, vermell i groc i es barreja amb el seu blau immaculat
diferents parts del món que s’han gravat a la meva retina ara ja, per sempre.
